sábado, 2 de agosto de 2014

Estries


Durant anys he amagat el meu cos. Les dones de veritat no tenen estries. Es cuiden i són millors que tu. Per què no ets més maca? Més popular? Per què no ets altra? Una altra que es vol perquè s'ho mereix, perquè és prima, alta i destaca. 



Has de tenir un cos llis, amb una pell perfecta. Mira les fotos de la publicitat. Les estries fan vergonya. Són lletges. No poden estar en tu. Posa't una samarreta que, pel bé de la societat, oculti tots els teus defectes. Perquè les dones com tu, no han d'anar mostrant-se. No has de tindre visibilitat. Aquest vestit no és per a tu. Puc veure els teus braços i les teves cuixes, grossos. No ets cap model, de què vas? 

Vaig de mi. 

Perquè el millor que he pogut fer és acceptar-me. I veure les meues estries. I adonar-me que són normals, que existeixen, que les tenen homes i dones, que apareixen quan et desenvolupes i quan t'engreixes (perquè sí, ho faig, m' engreixo i m'aprimo). La publicitat no és real. És un ideal. I els ideals fan un mal ben fort. Generen frustracions. T' amarguen. Aquestes estries, no seran precioses- o ho són més del que a vegades sento- però són meues i formen part del meu cos. EL MEU COS. LA MEUA VIDA. I no passa res. Perquè no sóc perfecta. I no em fa por no ser-ho. Tu tampoc ho ets. Supera-ho. 

Moltes dones tenen estries. I no passa res.






3 comentarios:

Psyko dijo...

Supongo que el día en el que la sociedad abra los ojos y cada uno se acepte tal y como es el mundo será un lugar (algo)mejor, menos prejuicios, menos rechazos por el simple hecho de ser la mirada la primera en dar un paso hacía los demás, menos discriminación y un largo etc...

Me resulta irónico ver como mucha gente cuelga en redes sociales fotografías en plan "mira que guapa soy-mira que tipo tengo" solo para ser populares ¿Populares para que? ¿Para que todo el mundo vea lo insegura que es esa persona? ¿Para ser aceptada en una sociedad ciega que se auto impone unas reglas y pautas físicas? Si ese es el mundo en el que vivo yo lo siento...pero yo me bajo aquí.

También soy imperfecto ¡y bien contento que estoy conmigo mismo! Visto como me apetece sin importarme que dirán, sin estar atentos a esas tendencias tan absurdas que tratan de imponernos algunas marcas de ropa creadas por diseñadores socialmente ciegos para gente carente de autoestima. Antes un museo que gimnasio, antes un cerebro perfecto con un cuerpo imperfecto antes que un cerebro imperfecto con un cuerpo perfecto.

Y dicho esto...hasta la próxia ^^


PD: me alegro que hayas retomado el blog, tenía que haber escrito antes pero las palabras tiempo libre y yo parece que no encajamos :$

Buscando un lugar dijo...

=) gracias por pasarte! un plaer!

la vida té vida pròpia dijo...

http://lavidatevidapropia.blogspot.com.es/2015/07/estries.html

besets!