jueves, 17 de diciembre de 2015

Gordofobia - ¿La niña no es muy grande para su edad?


Tienes las piernas demasiado gordas para esa falda.
Vaca.
Fea.
Zampabollos.
¿La niña no es muy grande para su edad?
Adelgaza ahora o de mayor te arrepentirás.
Cuando vayas a comprar ropa, llorarás porque no te viene nada.
Es una pena porque eres muy guapa de cara.
Eso engorda mucho.
Eso no es bueno para ti.
Eso tiene mucha azúcar.
Si quieres conseguir novio, tendrás que cuidarte más.
Las chicas como tú tienen que ir con ropa ancha.
Las chicas de tu edad usan tallas más pequeñas.
¿No has pensado qué eres el último recurso para los tíos?
¿Cuando irás al gimnasio?
No sueles hacer deporte, ¿verdad?
Cuídate que cuando seas madre te pondrás peor.
Es la primeva vez que estoy con una chica como tú.
Y aún estando así, ¡eres feliz!
Que tú ligues es la prueba de que los tíos solo pensamos en follar.
Nos solemos reír si alguno se ha follado a una gorda.
Has cogido kilos y estás dejando de gustarme.
Por lo menos tienes tetas.
Adelgaza pero no pierdas las tetas.
Si quieres conocer a tíos, no salgas de fiesta con amigas más guapas que tú.
Me gustas pero si hicieras ejercicio me gustarías mucho más.
Fíjate, si hicieras ejercicio, tendrías el culo más duro.
Me gustarías si pesarás 10 kilos menos.
He visto tus fotos, has adelgazado. ¿Quieres follar?
He visto tus fotos, has adelgazado. Seguro que ligas más.
Ahora eres un "pibón", serás una creída.
Seguro que ahora eres una crack follando.
Qué cambio, estás muy buena.
¿Ya has dejado la dieta?
¿Cuando vas a retomar la dieta?
Es una lástima, con lo bien que estabas.
Estabas mucho más guapa cuando estabas delgada.
Solo quedaría contigo si no tuviera nada que llevarme a la boca.
A ti no te tocan ni con un palo.
Aparta gorda de mierda.
Muérete gorda.
Todas las feministas sois unas gordas.
¿Te has hecho vegetariana para adelgazar?





jueves, 2 de julio de 2015

El Club dels Xics

Les bones xiques són joves, primes, blanques,
de classe mitjana-alta, heterosexuals i monògames.
Les bones xiques són abnegades, submises, mai alcen la veu,
tenen molta paciència, perquè l'amor (tòxic) va primer.
Les bones xiques no coneixen la seua sexualitat,
perquè la de l'home és la important.
Penis, coit, reproducció,
el nostre plaer ens té que donar por.
Les bones xiques no fan sororitat
vajan a assabentar-se que és el patriarcat.
I romanticisme injectat en vena,
gelosia, propietat privada és el que interessa.
I que dure, que la relació dure tota la vida,
la resta és un fracàs que ja no et fa digna.
Les bones xiques no caminen amb seguretat
perquè qüestionar el sistema és una obscenitat.
Les bones xiques competeixen per entrar al Club dels Xics,
però nosaltres hem deixat de ser-ho i hem dit fins aquí.


martes, 2 de junio de 2015

Sister Blister

Per deixar de competir.
Per estimar-nos a nosaltres mateixes.
Per ser companyes de lluita.
Per acabar amb el patriarcat.
Per sororitat.

Alanis Morissette. Sister Blister.
https://www.youtube.com/watch?v=goYzVwj6F9U

sábado, 14 de febrero de 2015

Marta, la cosina "gordibuena"

No conec la meua història sense dietes, sense quilos de més, sense estries. Pel pare i la mare ha estat un fàstic. Val, no ho diuen així, però s'han passat mitja vida ressaltant els meus defectes físics. Dia darrere dia. "L'important és l'interior", "et volem", missatges d'amor que xoquen amb els constants "has de ser femenina", "fes dieta", "no veus que has engreixat?", "carinyet, ho dic pel teu bé, ets molt grossa","vas a sortir així al carrer?","mai trobaràs roba bonica per a tu","a ningú li agrada el greix perquè no és bonic, és normal que no trobes parella". Els he odiat moltes vegades perquè han fet que em odiï amb molta freqüència.


La meua mare és una senyora grossa que fins als 30 no ho era: la seua constitució tendia a la primesa, 1,70 d'altura (més o menys com jo), la seua cabellera morena i un bon cos, corbes, pits relativament grans, zero en greix, res de panxa. La gent li deia "mira, sembla una artista". Ella es recorda preciosa "i no com ara", diu. "Mai vaig tenir una estria, no com tu que tens massa i això que no has parit". No entén, i així m'ho diu, com he sortit tan grosseta: "perquè jo no ho era", em torna a repetir per recordar-se prima, pujada en talons, caminant pel carrer. Ella era aquesta i jo no ho sóc. Jo sóc qui, segons ella, vesteix com una "hippie" que a més no fa res per aprimar-se. La meua estètica és per a ella massa alternativa (de vegades la qualifica fins i tot de "guarra", i que conste que em dutxo i rento la roba), minifaldilles de coloraines, leggins, texans trencats, samarretes donades de si, roba de segona mà que em donen o trobada en mercats, esportives, botes de muntanya... sigui com sigui, jo em trobo còmoda amb ella i em veig bé.

El meu pare és prim i un home atractiu. Pels comentaris de la meua mare i les fotos, era un seductor. Feia esport i encara que no tenia una aparença molt musculosa es notaven les hores de bici. Mai va tenir greix de més en el seu cos, és ara amb el pas del temps, quan ha hagut d'acceptar una panxeta incipient. Diu que la mare era una autèntica bellesa, que tothom la mirava en passar i que a ell li passava igual amb les dones. Eren una parella de guapos, "dos actors de Hoollywood" que deia la meua iaia. El meu pare sempre ha d'opinar sobre mi. Ell aspirava a que jo fes esport de forma constant, que aprimés i fora vestida d'oficinista. Si hagués estudiat empresarials, li hagués fet molt feliç. Però és que la xiqueta, a més de grossa i "hippie", va fer filosofia. Sóc un desastre per a ells. Però diuen que em volen. I els crec. Tot i que de vegades el seu amor no em serveix. I desaparec de les seues vides un mes, mantenint només contacte telefònic, per no acabar farta.


Els meus ties i oncles (més en concret, per part de pare), no en la seua majoria però sí en un nombre elevat, són també així: necessiten analitzar el físic dels altres. No és que els seus cossos siguin la viva representació de la bellesa normativa, però es permeten el luxe de criticar per ser de constitució prima i alta, això pel que sembla ja els dóna el privilegi de ficar-se amb qui considerin. "Ho faig pel seu bé", diuen hipòcritament.

Tinc molts cosins i cosines, és una família extensa, però sempre he congeniat més amb Marta. Marta i jo ens hem sentit igual de marginades i criticades pel nostre físic, per ser grosses. Sóc dos anys més gran que ella i hem estat sempre un suport l'una per l'altra. La mare i el pare de Marta han fet com els meus, recordar-li a tota hora el seu pes. Però Marta a diferència meua ha tingut un xicotet avantatge per aquesta societat: la seua cara. Marta té una cara preciosa. Aquestes faccions arrodonides i sensuals que ens agraden a tots i totes, ulls grans i blaus clar, nas xicotet, pòmuls voluptuosos, llavis gruixuts i pell delicadament blanca. A la Marta tothom li mira, crida poderosament l'atenció, t'envolta d'una manera que ningú sap explicar. És cert que això li ha salvat a mitges de les crítiques, transformant-se en el clàssic: "amb lo guapa que ets de cara...".

Marta sempre ha vestit molt bé, sap com pentinar-se i maquillar-se, probablement aquesta hagi estat una altra dels avantatges que ha tingut sobre mi amb la meua família i la societat. Jo sóc incapaç de mantenir aquest estil, però el veig en ella i em fascina. Sap que li va bé, com combinar la roba i caminar amb talons. Sol portar texans cenyits i samarretes escotades i alegres, amb sabates i sabatilles a l'última. És tremendament chic- o així la veig jo- encara que vista amb roba barata. Li agrada la moda i té gust, però tampoc és una obsessionada del tema. Marta considera que de vegades em descuit i té ganes que em posi un vestit i uns bonics sabates per treure més partit, però en general, respecta molt el meu estil, diu que va amb la meua persona, que és el que sóc.


La mare sempre em recorda que Marta, tot i ser grossa, vesteix bé, que jo semblo voler portar la contrària perquè no sé viure sense donar la nota (no em perdona que la meua foto aparegués en un diari durant unes marxes estudiantils, pujada a una plataforma amb la cara pintada i el puny en alt, tampoc em perdona que li cridés al meu oncle masclista o que quan estiguin parlant de la violència de gènere culpant les víctimes- perquè sí, ho fan-, decideixi anar-me'n). Així que Marta ha estat un referent per a ella. És el referent gros que ella tolera, encara que al seu fons també la canviaria: "perquè és una pena que no pugui predre 20 quilos".

Fa un parell d'anys una amiga li va fer una sessió de fotos a Marta, a partir d'aquí van començar a cridar d'alguns feinetes com a model de talles grans. Res massa seriós però la cosa va seguir en augment. Cada dia li surten noves coses i encara que no deixa de ser una persona buscant-se la vida, sembla que li està anant bé. M'alegro molt per ella i m'encanta veure-la en fotos, la veig molt bella, com en realitat, sempre la vaig veure. Sovint ensenyo les seues fotos als meus amics i amigues, comportant-me com una xiqueta entusiasmada.

La meua família està encantada, Marta simbolitza per a ells l'èxit, perquè d'obrir-se pas en el món de la moda, el seu estatus serà un altre, un que consideren millor. La moda, alguna cosa visible, cosa que es consumeix en un moment, una foto i ja, és per a ells la representació d'una aprovació col·lectiva que fa que la vida de Marta mereixi més la pena. Sona dur, però així ho penso.

He treballat i estudiat des dels 18 anys, sí, en treballs de merda però he intentat ser tot el econòmicament independent possible (als 22 me'n vaig anar de casa). Després d' estudiar el que més m'interresava, vaig trobar feina en una acadèmia donant repàs a adolescents. M'agrada i em sento bé, encara que podria estar millor pagat. M'agrada estar en contacte amb la juventut i conèixer les seues inquietuds, ajudar-los en el que pugui. Òbviament si em surt alguna cosa millor, ho deixaré, però no sóc infeliç actualment, he estat en treballs pitjors. Els meus inquietuds han passat per realitzar voluntariats en associacions, col·laborar en publicacions independents amb caràcter educatiu, participar en la vida del barri per conscienciar la gent de la situació que vivim... Però per al pare i la mare, això mai va ser important, tonteries d'una persona que no sap afrontar que ja no té quinze anys i que vol canviar el món estúpidament.
Marta ha hagut d'arribar a la moda, fer-se fotos, perquè la valorin i la prenguin punt de referència. Em sembla molt injust. Perquè Marta sempre va ser excepcional, amb o sense roba de marca.



Marta va començar a fer exercici moguda en part per les oportunitats de més feina. En quant a l'alimentació, no es priva en excés però també intenta portar cert control. A mi tot això em sembla bé mentre no es converteixi en una pesada exigència que no suporti i acabi amb la seua salut. De moment no és el cas. M'agrada que hi hagi models diferents i no viure sota la imposició d'un únic ideal de bellesa.

Marta em va explicar l'auge de les "gordibuenas"; dones grosses i molt belles. Em va encantar conèixer aquest món, aquest altre tipus de bellesa. Fins que em vaig adonar de l'engany: la construcció d'un ideal de grossor. Perquè aquestes models, aquestes dones que jo veía eren irresistibles, tremendament guapes, sensuals, amb les faccions com les de Marta, grosses però sense massa mitxelins i carns ben atapeïdes, grosses amb estil.

Si Marta és una "gordibuena" o es cuida per ser-ho, em sembla bé, la qüestió no és aquesta, la qüestió és que això no s'ha de convertir en l'ideal de la resta de grosses. No vull alliberar-me de la imposició de ser prima per agafar la de "gordibuena".


No em considero lletja, però tampoc poso en alça ser guapa o haver de fer el possible per ser-ho. Tampoc imposo el meu estil, la meua vida o la meua forma de veure-ho als altres. Entenc i accepte que els altres tinguin un altre criteri. I que tots i totes siguem diferents.

Marta és més que una "gordibuena" i jo sóc més que el desastre que la meua mare i pare consideren i no em d' imposar a la resta del món la nostra vida. L'únic objectiu a perseguir, hauria de ser ser bona persona, reflexiva i crítica, donant importància a la intel.ligència emocional, l'apoderament i l'alliberament.